Novetats i recomanacions

Llesques de conversa

ImprimeixCorreu electrònic

Esteban i Calm, Jordi

Llesques de conversa és un manual pràctic per a aprenents de català als quals els falta fluïdesa alhora d’expressar-se. Proposa més d’un centenar d’exercicis orals, que es poden fer individualment però també en grup, essent una eina molt útil per a practicar l’idioma amb parelles lingüístiques o grups de conversa. S’estructura en sis apartats: expressivitat, descripció, narració, instrucció, argumentació i fonètica, amb activitats graduals d’aprenentatge.

El seu autor, Jordi Esteban i Calm, és conegut per la creació d'activitats ludicolingüístiques (jeroglífics, mots encreuats, jocs per aprendre català...) i ha publicat diversos llibres sobre aquests temes. Llicenciat en filosofia i lletres i docent jubilat, la seva dedicació principal és la didàctica de la llengua catalana i la investigació de metodologies d'aprenentatge.

[Extret de la Biblioteca Virtual]

[Exemplar al Catàleg]

[Altres llibres de l’autor al catàleg Aladí]

[Altres llibres de conversa i de frases en català al catàleg Aladí]

 

21 de juliol de 2017

Pedro y yo

ImprimeixCorreu electrònic

Winick, Judd

Bilbao : Astiberri, 2008

Aquest l'heu de llegir! Un gran descobriment. Vaig llegir que havia guanyat molts premis (inclús un de la ALA, l'any 2001) però no m'acabava de fer el pes... fins que el vaig tenir a les mans i el vaig devorar. Es tracta d'un fet real, un altre còmic-bio.... i en aquest cas, amb malaltia pel mig (SIDA).

La història es remunta a l'any 1993, quan un programa televisiu de la MTV tipu Gran Hermano buscava joves que volguessin compartir casa durant uns mesos. Un dels escollits va ser en Judd, autor del còmic que avui us ressenyo i que va haver de compartir habitació amb un noi homosexual que tenia el Sida, el Pedro. El programa es deia The Real World. En Pedro era un noi jove d'origen cubà i de 22 anys que tenia un futur molt brillant: treia molt bones notes i podia anar a la universitat que volgués... però va topar amb la mala sort de la malaltia. Des de llavors, la seva vida era fer conferències per instituts per conscienciar al jovent. I clar, va pensar que si participava al reality show tindria més repercusió. I així va ser. I això és l'argument de l'obra, amb trist i emotiu final com ja us podeu imaginar. De fet, a la Wikipedia en parlen.

[Extret del blog Des del meu punt de vista]

[Exemplar al Catàleg]

 

6 de juliol de 2017

Wonder

ImprimeixCorreu electrònic

Palacio, R. J.

Barcelona : La Campana, 2012

Val la pena conèixer l’August Pullman encara que sigui només per unes hores, perquè el protagonista de Wonder obre les portes a una realitat poc coneguda si no s’hi ha topat casualment de nassos. L’anomalia facial de l’August l’ha allunyat de l’escola des que era petit, fins que els seus pares decideixen regular la seva educació i aquest noiet de deu anys trepitja per primera vegada una classe.

L’obra de Palacio no amaga cap sorpresa i, com és d’esperar, la immersió de l’August en societat genera rebuig, bullying i molta solitud. Tot i això, el pes de la novel·la rau en aquest personatge entranyable que s’entrebanca constantment amb els prejudicis socials i s’enfronta al monstre de l’esfera pública. Amb una veu narrativa ben construida i força versemblant, Wonder no cau a la trampa del protagonista perfecte sinó que retrata els alts i baixos emocionals d’algú que ha viscut sempre dins una bombolla d’estima i protecció familiar.

Estructurada en capítols breus a base de diàlegs, la novel·la destaca pel tractament, fins i tot a vegades irònic, d’una situació crua però real. Més enllà de la història de l’August, Wonder traça una panoràmica gens menyspreable de l’univers adolescent i es nodreix de diversos punts de vista per narrar la discriminació i la segregació als instituts, que són el pa de cada dia del món acadèmic. Malgrat les similituds amb El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon i un final tant èpic com previsible, Wonder resulta imprescindible per aprendre a veure la realitat de l’August amb uns altres ulls.

[Extret del blog Racó per llegir]

[Exemplar al Catàleg]

[Seqüeles de Wonder a la biblioteca]

[Presta't Wonder a l'eBiblio: Catalunya]

 

3 de juliol de 2017

 

Argelagues

ImprimeixCorreu electrònic

Ruiz, Gemma

Barcelona : Proa, 2016

La novel·la Argelagues és el debut literari de la periodista Gemma Ruiz. És la historia de la vida de tres dones (besàvia i àvies de l'autora) d'una mateixa família al llarg del segle XX. Ens narra com degut a la misèria que pateixen a pagès es veuen obligades a marxar de Castellterçol i a immigrar a Sabadell per treballar a les fabriques tèxtils. Aquestes dones es troben en un món masclista i que deixen a les dones en un segon pla, però seran elles que amb el seu esforç i sacrifici s'adapten a la ciutat i a la duresa de les fàbriques i tiren endavant a la família.

Tot i la cruesa i els moments difícils que passen està escrit amb molta tendresa. Es una crítica social i un homenatge al paper de les dones de l'època. Destaquem el llenguatge oral molt ric en expressions i paraules propis del temps i els llocs.

[Extret de la Biblioteca Virtual]

[Exemplar al Catàleg]

[Gemma Ruiz a les Biblioteques]

[Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català]

 

29 de juny de 2017

Herba negra

ImprimeixCorreu electrònic

Macip, Salvador

Barcelona : Fanbooks, 2016

L’any passat, quantitativament parlant, no va ser un gran any per al gènere fantàstic en llengua catalana. Si el 2015 havien aparegut un bon grapat de novel·les de gènere, 2016, en canvi, en va veure aparèixer unes quantes menys. Una de les més interessants (ha guanyat fa poc el nostre Premi Imperdible a la millor novel·la en llengua catalana publicada el 2016), a més, es va fer esperar fins a les acaballes. Només tres mesos després d’haver-se endut el Premi Ramon Muntaner a la millor novel·la juvenil, el 23 de novembre va sortir al mercat aquesta Herba negra, la primera col·laboració entre dos autors avesats a escriure per als lectors més joves, Ricard Ruiz Garzón i Salvador Macip.

Tot sovint hem expressat la nostra contrarietat pel tema de les etiquetes des d’aquest espai, així que no hi tornarem ara. No obstant això, cal advertir de la perillositat d’encasellar la literatura per tipus, excloent-ne d’altres. La literatura, en termes absoluts, és bona o dolenta. I punt. En el cas d’Herba negra, podem afirmar que es tracta d’una novel·la molt ben escrita, entretinguda en el desenvolupament, actual en el plantejament i que es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Vaja, una bona novel·la, doncs. L’etiqueta, si de cas, respon al fet que la novel·la en alguns aspectes repeteix clixés coneguts pel lector adult, però que sens dubte el neòfit poc avesat al gènere llegirà àvidament, potser per primer cop: el tema de la diferència, el viatge de descoberta, les relacions sentimentals, la identitat sexual, la crítica social… Però cal dir que el lector adult també es trobarà recompensat amb innombrables referències a clàssics del gènere fantàstic.

El propi nom de la protagonista (que trobem només començar el llibre), Eva, i la temàtica apocalíptica del mateix, faran pensar als lectors veterans irresolublement en l’Alba protagonista del Mecanoscrit del segon origen (1974), l’epopeia pedroliana que va seduir generacions i generacions de lectors d’aquest país d’ençà la seva estrena els anys ’70. No només. El fet que la novel·la arranqui en una institució mental (un hospital), associat al fet que l’apocalipsi vingui donat per una planta, aquesta herba negra del títol, remet a un altre clàssic del gènere, en aquest cas estranger: El dia dels trífids (1962), de John Wyndham. A casa nostra la temàtica ja havia estat revisionada en un altre llibre, avui ja en vies d’esdevenir també un clàssic (modern), L’any de la plaga (2010) de Marc Pastor, el qual, val a dir, també apareix homenatjat en aquesta Herba negra.

Més enllà de les múltiples picades d’ullet, referències i préstecs, Herba negra, però, és una obra força original. La novel·la ens parla de com una planta en aparença inofensiva (la fada verda), de la nit al dia comença a proliferar descontroladament per tot arreu. Ningú en fa cas, al principi. Fins que poc a poc es descobreix el que hi ha darrere. Si en el plantejament assistim de manera controlada a l’exposició dels misteris entorn de l’herba negra, en el nus de la novel·la els autors despleguen a pler tots els temes que volen tocar, i que són una bona colla. Des del bonisme amb què la societat moderna aborda tot allò relacionat amb els cultius ecològics fins a la manipulació genètica i, de retruc, els transgènics (el cultiu de la fada verda s’assembla sospitosament als cultius intensius de soja que es duen practicant des de fa anys en la realitat).

Des del punt de vista de l’estructura, la novel·la alterna els capítols en què l’acció es focalitza en el personatge de l’Eva amb els què es focalitza en el personatge del Salva. Al principi aquesta manera de fer té més sentit, ja que realment el lector va descobrint paulatinament les coses a través del que saben els dos personatges, que és diferent. Però a partir d’un cert moment aquesta estructura perd sentit, ja que tant l’Eva com en Salva són allà mateix, fent el mateix i saben el mateix. En qualsevol cas, però, s’agraeix l’esforç per servir l’argument amb un punt més d’originalitat, que abasti també el continent, donat que el contingut és, en les seves línies mestres, força tronat.

Per altra part, les referències al Walden de Thoreau resulten una conya ecocrítica realment deliciosa. Per bé que és precisament un missatge ecologista el que hi ha en el fons de la novel·la. Ecofuturista, podríem dir. No és un gènere nou, a casa nostra. Des del relat disbauxat de Pere Verdaguer “La vedella de míster Bigmoney” (1967) fins als recents relats publicats per Males Herbes (ni més ni menys), l’ecofuturisme ha estat material literari dels nostres autors de ficció. En la línia, doncs, de l’ecofuturisme apocalíptic, Macip-Garzón semblen apostar aquí per un futur sostenible, on hi tinguin cabuda els homes i la resta d’organismes vius del planeta. Potser en el fons la resposta estigui en una mena de retorn al passat, a una societat preindustrial, com semblava apuntar Thoreau. Un retorn al jardí de l’Edèn, en definitiva.

En qualsevol cas, la resolució del llibre corre més pel terreny de l’acció que pel de l’especulació. El clímax té lloc en un complex científic amagat en el Pirineu lleidatà (per bé que la novel·la és tot un itinerari per la geografia gironina, des de la capital fins a Santa Pau, passant per Sant Hilari, Olot…) que recordarà potser un pèl massa el centre d’internament d’estudiants rebecs de la novel·la Ullals (2011), del propi Salvador Macip i de Sebastià Roig. Pel que fa al tancament de tots els fronts oberts, exigeix una llargada i unes giragonses argumentals que a més d’un lector li poden semblar que demoren la resolució més del desitjat, amb massa sacrificis heroics. I és que deixant de banda la contenció mostrada en la resta de la novel·la, els autors han apostat per un final farcit de pirotècnia i espectacularitat. Efectiu i efectista. Potser massa i tot.

Sigui com sigui, però, en conjunt la novel·la aconsegueix el que es proposa: jugar amb tòpics del gènere per bastir una obra força original i actual, amb dosis mesurades d’acció i reflexió, que sens dubte agradarà els lectors de totes les edats. Especialment els més joves, és cert, pel que dèiem abans d’ésser el primer cop que potser aborden certes situacions i que, per tant, els faran l’efecte d’ésser encara més originals. En qualsevol cas, però, la cirereta final (una nova picada d’ullet al Mecanoscrit, tal vegada?), agradarà tothom i ens convidarà amb encert a estar atents a una continuació de les aventures entorn la fada verda. Ja se sap: mala herba no mor mai…

[Extret del bloc El Biblionauta]

[Exemplar al Catàleg]

 

27 de juny de 2017

 

Pàgina 1 de 77

Bàner
Bàner
Bàner
 
Google+